Treballem pel dret a l’habitatge

Mirant la realitat de l’accés a l’habitatge i coneixent el marc normatiu vigent, el que queda clar és que hi ha una gran distància entre una cosa i l’altra; entre el que teòricament es proclama i el que a la pràctica es viu. Per això cal treballar perquè sigui realitat per a tothom el dret reconegut sobre el paper. D’una banda cal exigir a qui pertoca (a l’Estat, a l’Administració) que compleixi amb el seu deure de fer possible el dret a l’habitatge prenent les mesures necessàries. De l’altra, cal aportar idees, solucions i projectes que contribueixin a fer que tota persona pugui viure, efectivament, en un habitatge digne i adequat.

Hi ha, doncs, diferents camps d’acció, i les entitats que proposem dins el FSCat la taula rodona Treballem pel dret a l’habitatge volem exposar-ne alguns amb els quals estem compromeses:

–       Sensibilització, formació, denúncia. Perquè no és un problema individual sinó col·lectiu, i té causes estructurals que cal conèixer i assenyalar, per a poder resoldre’l realment.

–       Acompanyament per a exercir el dret. Perquè les persones que veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge sovint necessiten assessorament i suport per a trobar solució a la problemàtica que viuen.

–       Incidència política. Perquè per a canviar la situació i fer realitat el dret a l’habitatge, cal incidir a nivell polític, legislatiu: des de les Taules Locals de Coordinació pel Dret a l’Habitatge, amb iniciatives com la ILP Dació en pagament, promovent accions i mobilitzacions com fa la Xarxa pels Drets Socials…

–       Respostes i alternatives en habitatge. Amb alguns projectes concrets:

• Càritas atén les persones i famílies més vulnerables, i en aquests moments té dos projectes en funcionament. Un és el Projecte PATI (Pisos d’Acolliment Temporal per a la Inclusió), adreçat a dones amb fills petits, en situació de greu vulnerabilitat social. L’altre és el Projecte Lloguer Social, per a famílies afectades per la crisi que corren el risc de caure en l’exclusió per manca d’habitatge.
• També la Fundació SER.GI pretén oferir alternatives viables que permetin evitar els desnonaments i les situacions de risc provocades pels problemes de sobreendeutament de les famílies. En aquells casos en què no es pugui evitar el llançament de la família, es preveu poder oferir un habitatge a preu assequible mitjançant la fórmula de la masoveria urbana. S’inspira en la tradicional masoveria que encara s’utilitza en zones rurals, i persegueix la cessió d’ús d’habitatges buits amb l’incentiu per al propietari de portar-hi a terme millores en l’habitatge i tenir cura del seu manteniment.
• Sostre Cívic és una associació sense ànim de lucre que té per objectiu oferir propostes i solucions aplicables a la nostra societat per fer-la més justa i respectuosa amb les persones i l’entorn a través de valors aplicats a l’urbanisme i a un accés a l’habitatge no especulatiu. Promou un nou camí d’accés a l’habitatge basat en Models de Cooperatives d’Ús, segons el qual la propietat dels habitatges resideix en mans de la cooperativa i on els seus membres hi participen i gaudeixen d’un ús indefinit de l’habitatge a través d’un dret d’ús assequible.

Esperem poder compartir també amb les persones participants altres experiències, punts de vista, accions concretes, alhora que fer xarxa i sumar esforços per a aconseguir que el dret a l’habitatge no quedi en paper mullat…

Flora Ridaura

La Fundació Talibés

A quatre hores d’avió de les nostres còmodes llars, amb aigua corrent, electricitat, pantalles planes i sovint ordinadors i play stations, hi ha nens que son verdaders esclaus i no tenen dret a res, ni tan sols a la seva pròpia identitat.

Els Talibés són nens d’entre 4 i 14 anys que han estat lliurats pels seus pares -generalment agricultors sense recursos- als Marabús, els mestres de les escoles alcoràniques. Temps enrere, aquest costum -molt arrelat a la cultura del Senegal i Guinea Bissau- permetia que molts nens tinguessin la possibilitat d’ésser escolaritzats i tenir una vida digna.

Anteriorment, les daaras, les escoles alcoràniques, eren al camp i combinaven l’ensenyament amb els cultius estacionals. Eren econòmicament autònomes i oferien als Talibés una existència digna. Però, actualment, la situació ha canviat radicalment. Les daaras s’han traslladat a les ciutats, no conreen les terres fèrtils i els Marabús, abans preocupats pel benestar dels nens, ara els esclavitzen i els obliguen a mendicar pels carrers.

Segons Human Right Watch, més de 50.000 Talibés mendiquen als carrers de les ciutats del Senegal i Guinea Bissau. Són exposats a innumerables perills, pateixen mals físics i psicològics, són víctimes d’agressions sexuals i no s’integren al sistema educatiu del país. La vida dels Talibés està marcada per les malalties, la inseguretat i l’absència absoluta de futur.

Els Talibés pateixen pobresa, explotació, violència i exclusió i a més a més la seva situació perpetua un model social indesitjable. La Fundació Talibés neix amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels Talibés amb la finalitat de poder garantir-los un futur digne. Totes les accions que desenvolupi la fundació es basen en la transparència, el treball directe sobre el terreny i en total harmonia amb la cultura del país d’acció.  Fundació Talibés parteix de la iniciativa i el compromís de persones de tots els àmbits de la societat i d’institucions i empreses d’Espanya i el Senegal.

L’objectiu fonamental de Fundació Talibés és el de millorar les condicions de vida dels Talibés, perquè puguin accedir a un futur millor. En aquest sentit, és fonamental que l’educació dels Talibés es diversifiqui i es regularitzi, que els nens aprenguin, a més de l’Alcorà, llengües (francès, castellà, anglès) i matemàtiques, i que incrementin les competències necessàries per la seva vida quotidiana (salut, higiene, ciutadania). Aconseguir la total integració dels Talibés al sistema educatiu del país, és el primer pas per la posterior integració social.

Per mitjà d’un conjunt de cases d’acollida on els Talibés poden ser atesos integralment, és possible oferir alternatives segures per a la vida d’aquests nens. Aquestes casos oferirien allotjament i alimentació digna, atenció mèdica i un pla d’estudis normalitzat. Hem d’oferir una alternativa a la vida dels Talibés, només així es trencarà amb el cercle, només així aconseguirem que aquests nens tinguin una infància digna.

Només és possible que les nostres accions arribin a bon port si aconseguim que l’Estat del Senegal s’impliqui activament. Per desenvolupar el nostre projecte a zones tan sensibles com Kolack, Kolda o Futa -les ciutats on hem previst fundar les primeres cases per als Talibés- hem de tenir el recolzament i la col·laboració de les autoritats locals. Si aconseguim que l’Estat del Senegal s’impliqui en al problemàtica dels Talibés, la impunitat dels Marabús es veurà en perill.

Tot i que nombroses ONGs i institucions s’han centrat en el problema dels Talibés, encara no han realitzat les tasques adients per solucionar-ho. Fundació Talibés creu que és necessari intensificar la comunicació pel que fa la situació dels Talibés, conscienciar a la societat global.

Fundació Talibés

Precarietat = Treball informal

El treball informal és aquell treball fora dels canals legals, realitzat per compte propi i de molt baixa productivitat. És un treball que està present en països del centre i sud d’Amèrica, on s’estima que de cada deu persones ocupades, sis estan en aquests sectors informals.

Aconseguir un treball digne i legal és difícil. La gent necessita sobreviure i així podem trobar feines de serveis com ara enllustradors de sabates, venedors ambulants, cuidadors de pàrkings de cotxes, venedors de menjar…  Amb  les més minses condicions laborals.

En aquests moments els treballadors i els sindicats lluiten per reformar aquests treballs. Amb cooperació, reivindicacions, lluita continuada i agrupant-se per defensar drets col·lectius, aconsegueixen millorar les condicions i, tal volta, legalitzar-los.

I aquí? Si continuem deixant retallar drets, perdre condicions i prendre decisions individuals en lloc de reivindicar col·lectivament i lluitar, a on arribarem?

No estarem canviant la balança dels drets en el món, i enlloc de millorar per tenir un treball digne per a totes les persones estarem globalitzant les males condicions.

Veure  el  documental que presentem pot ser un bon exercici per a la reflexió: com organitzar-se per millorar col·lectivament com a treballadors i treballadores?

L’Humberto viu a Niquinohomo (Nicaragua) i es guanya la vida amb la seva “caponera”, un tricicle adaptat per el transport de passatgers. Però la caponera és llogada i un dia el propietari li diu que se’n va a Costa Rica i l’Humberto es queda sense feina. Conscient de la seva vulnerabilitat, decideix organitzar-se juntament amb altres “caponeros” i això el porta a conèixer què és un sindicat. A Managua coneix a diferents sindicalistes del Frente Nacional de Trabajadores (FNT), que li mostren els diferents serveis que ofereix el sindicat als seus afiliats: la mútua sanitària, l’institut de formació per adults, el servei de microcrèdits…

A Nicaragua, més del 70% dels treballadors són treballadors “per compte propi” que no tenen contracte laboral ni gaudeixen de seguretat social. Com que gaire bé no hi ha feina assalariada, s’han de buscar la vida com a treballadors ambulants de tota mena.

En el sindicat troben la força de l’organització com l’única alternativa possible per defensar els seus drets, sempre tenint en compte que l’objectiu principal és transformar la societat. Aprenen que l’ajuda mútua i la formació són les armes més potents per combatre el capitalisme salvatge i les polítiques neoliberals que governen el país des de fa més de 16 anys i que són la causa de l’economia informal precària, de l’atur massiu, de la desprotecció de la força laboral i del conseqüent empobriment de la classe treballadora.

Tal com diu Eduardo Galeano, “Aunque estamos mal hechos, no estamos terminados; y es la aventura de cambiarnos la que hace que valga la pena este parpadeo en la historia del universo, este fugaz calorcito entre dos hielos, que nosotros somos… al fin i al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

Anna Martin, UGT

Escola de Facilitadors de la Creativitat i la Innovació – Dones

Des del 2012, el projecte EFCI (Escola de Facilitadors de la Creativitat i la Innovació) DONES, impulsat per la Fundació Plataforma Educativa, amb col·laboració amb entitats com ara la Fundació Utopia i altres institucions, treballa a Salt (Gironès). El projecte EFCI mobilitza la capacitat creativa de dones de Salt per potenciar una idea de negoci o de projecte comunitari. Tot va començar a Guatemala i després va assolir èxit internacional.

L’aposta, arriscada i estimulant, intenta donar una alternativa a dones saltenques, de diversos orígens i procedències, que tot i patir una situació socioeconòmica vulnerable, es veuen amb forces per tirar endavant una idea de negoci o de projecte comunitari. En aquest aspecte, per entrar a formar part d’EFCI de Salt, cal que la candidata hagi estat derivada pels Serveis Socials de l’Ajuntament o per les entitats socials del municipi. A més, han de ser residents en aquest municipi, tenir capacitat de lideratge i, sobretot, motivacions personals i laborals per canviar la seva situació personal.

Amb els locals formatius situats a l’antiga fàbrica Coma Cros –l’Ajuntament els cedeix gratuïtament – i el finançament provinent de la iniciativa privada (l’any passat va arribar de l’Obra Social de La Caixa, aquest de la Fundació Mútua Madrilenya) en els dos cursos impartits per EFCI de Salt hi han participat 44 dones. Els resultats han estat desiguals. “No totes –diuen les responsables– han arribat al final, algunes han abandonat, però podem constatar que hi ha hagut una resposta molt positiva”.

La proposta, que s’estructura a través de tallers formatius de quatre hores setmanals, dividits en mòduls fins a arribar a un total de 120 hores, intenta treballar tant l’autoestima i l’autoconeixement de les candidates com descobrir les seves competències, talents, limitacions i, a més, les acompanya en el procés emprenedor.

Raquel Sabater, coordinadora tècnica de la fundació, i Mar Bosch, responsable pedagògica del programa, remarquen que després de seguir els cursos algunes de les alumnes han trobat feina, altres s’han decantat per tornar a estudiar i algunes s’han traslladat al seu país d’origen per crear la pròpia empresa.

Val a dir que la majoria han trobat una alternativa de futur o bé han après com fer-ho per trobar-la. Tal i com assegura Mar Bosch: “Les assistents al cursos són dones emprenedores en potència; en elles hi ha la llavor del canvi i és per això que el nostre somni és poder continuar amb un programa destinat a formar dones saltenques disposades a implicar-se en el futur i ser protagonistes de la pròpia història de vida.”

Fundació Utopia

Quina mena de crisi pateix el nostre món?

Un món en crisi? Aquesta pregunta és la que dóna títol al documental que la Coordinadora d’ONG Solidàries presentarà en el marc del Fòrum Social Català d’enguany. Un documental que té com a fil conductor una de les moltes demostracions d’hipocresia a les que malauradament ens tenen acostumats els líders polítics mundials i que en aquest cas ens mena a l’incompliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, ratificats, en el seu moment, pels 189 estats membres de les Nacions Unides.

Si fem una mica de memòria, potser recordarem que l’any 2000 s’acordava un full de ruta que ens havia de dur en un termini de quinze anys a una disminució radical de la pobresa i les desigualtats. Entre els vuit objectius a acomplir es poden esmentar l’eradicació de l’extrema pobresa i la fam, l’assoliment de l’educació primària universal, la promoció de la igualtat entre gèneres i l’autonomia de la dona o la incentivació del desenvolupament sostenible. Falta menys d’un any per arribar al 2015 i, malauradament, ens trobem ben lluny d’aquesta fita tan desitjable. Per comprovar-ho només cal que ens remetem a les dades facilitades per l’Informe 2012 de les Nacions Unides segons el qual s’han reduït significativament el nombre de persones sense accés a aigua potable així com la pobresa extrema –o sigui, la gent que ha de sobreviure amb menys d’1 € al dia-, s’ha assolit la paritat de gènere en l’educació primària i s’ha incrementat el nombre de malalts de VIH que reben tractament; pel que fa a la resta lamentablement el més calent és a l’aigüera. Si en comptes de professionals de la política els responsables d’executar aquesta tasca haguessin estat empleats de qualsevol empresa privada ja els haguessin acomiadat fa temps per la seva demostrada incompetència.

Però, som prou conscients dels riscos que aquests incompliments comporten? Són realment una tasca impossible d’acomplir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni o existeixen vies que ens permetin dur-los a terme? Les respostes a aquestes i a d’altres preguntes ens les donen una polifonia d’opinions amb veus ben diverses -provinents d’Amèrica Llatina i de Catalunya, del món universitari i de les entitats que formen el Consell Municipal de Cooperació d’Olot, d’europeus emigrats a Amèrica i d’africans vinguts a Europa, de líders camperols i d’organitzacions de dones-, una mostra àmplia de la societat civil com el mateix Fòrum en què es presenta el documental. Una societat civil que es mira l’altre als ulls i no per damunt de l’espatlla, una societat civil que sap perfectament que les lleis poden dir coses molt boniques però que la realitat en fa viure d’altres molt més crues. Una societat civil que sol anar un pas –o uns quants- per davant de la classe política, una societat civil que té clar que per assolir aquest altre món possible hem d’implicar-nos-hi tots a través d’una democràcia plena i radical.

Una societat civil que potser ens haurà donat algunes claus per tornar-nos a plantejar la pregunta que dóna títol al documental. Un món en crisi? Doncs sí, un món en crisi de valors, en crisi d’humanisme i en crisi de sentit comú però no pas en crisi de persones disposades a aportar el seu granet de sorra en canviar-lo per tal que tothom pugui viure-hi dignament.

Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines i de l’Alt Maresme

Ethica o no tots els bancs són iguals

Feia fred el matí de dissabte que vaig conèixer en José Ramon. Afortunadament, el cafè amb llet em va fer entrar en calor i em va desvetllar les neurones. En José Ramon és dinamitzador d’Ethica -des de Vigo (d’on és) fins a Girona i més enllà-. Una mica on el cridin.

Ethica és un joc de taula-rol disponible en anglès, castellà, francès, polonès i català. Es juga a diferents nivells, un dels quals consisteix a oferir informació sobre com funciona la banca, i això s’esdevé mentre es juga en funció de les decisions que es van prenent. El dinamitzador recomana fer tres rondes, la qual cosa representa més de tres hores de joc. Al FSCat no disposarem de tant de temps, però en farem un tastet i aprofitarem el joc per tal que les persones que juguen se’ls puguin desvetllar preguntes (i que puguin formular les seves pròpies respostes).

Els jugadors –d’un nombre entre 6 i 27- i a partir de 15 anys d’edat, s’organitzen en famílies que disposen d’uns diners. Se’ls plantegen diferents opcions d’estalvi o inversió. A partir d’aquí, es va veient quines són les rendibilitats de les diferents possibilitats, i quins són els costos.

Normalment, la primera ronda serveix per situar-se, per anar coneixent les característiques i productes financers de les diferents entitats bancàries i empreses en les quals es pot invertir. Ens donarà major rendibilitat un compte d’estalvi o subscriure un dipòsit? I amb quin banc treballarem? Quins coneixements podem extreure de les informacions que ens donen els mitjans de comunicació? I si comprem accions d’una empresa? Solartyss és una cooperativa; serà interessant invertir-hi? Quin impacte tenen les polítiques fiscals dels governs en els rendiments financers de les famílies…?

Jo vaig arribar a la banca ètica – més concretament a Fiare- des del pacifisme, perquè estic en contra de la guerra i de la violència. També en les seves formes estructurals i més quotidianes, perquè atempten contra la vida i els drets humans de les persones i mai no són solució, sinó l’entrada a una espiral de destrucció. Un dia em vaig assabentar que una part dels enormes guanys de la banca “normal” venen del negoci de la guerra i de la inversió en empreses armamentístiques. Per això en diem banca armada.

Banca Armada és també el nom de la campanya que el Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs du a terme en el marc de les juntes generals d’accionistes dels grans bancs. Es demana la col·laboració dels accionistes dels bancs BBVA, Santander i CaixaBank (mitjançant la cessió de les seves accions a la persona que representi la campanya) per tal de denunciar davant dels mitjans de comunicació i de tots els i les accionistes, les inversions d’aquests bancs en la indústria armamentística.

Cada dia a les notícies veiem que el món actual el modelen els governs a la mida de les grans corporacions. Ens podríem deixar endur per la impotència i la sensació de vulnerabilitat. Ethica ens ajuda a entendre que juguem un paper important, que en aquest món capitalista som protagonistes, entre d’altres, de les decisions financeres que nosaltres, o persones properes a nosaltres, prenem. I que amb aquestes decisions, en certa mesura, donen forma i caràcter al nostre entorn global.

Núria Massegú Roger, sòcia de Fiare

La Llei de l’Avortament, no ens la toqueu!

La Xarxa Dones Girona neix a Girona amb la voluntat d’aplegar esforços entre les diferents entitats de la ciutat que treballem els temes de gènere, igualtat i paritat, per tal d’enfortir les nostres accions unitàries, adreçades a millorar les condicions de vida de les dones des de diferents àmbits, tot treballant coordinadament.

En un present històric dominat per la crisi econòmica global, s’està produint la vulneració escandalosa i salvatge dels drets civils i socials de la persones. Les dones ens sentim agredides i amenaçades amb noves lleis que precaritzen i discriminen encara més la nostra situació social, laboral i personal tot retrocedint en el túnel del temps trenta anys enrere.

Al Fòrum Social Català ens centrarem en una la llei que “regularà la interrupció voluntària de l’embaràs” i que el govern del PP ha presentat al Congrés per a la seva aprovació.

Ens acompanyaran en aquest debat tres dones expertes del món sanitari-educatiu, de la sociologia i de l’advocacia. Analitzarem les intencions agressores de la llei envers la integritat i els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos i la seva vida.

El nostre interès és potenciar un debat profund, obert i el màxim de participatiu possible.

Xarxa Dones Girona

El procés constituent

Moltes coses que fins ara semblaven immutables es descomposen: una feina estable, l’Estat del benestar, la confiança en els bancs, un nivell de consum basat en la creença que l’ús il·limitat dels recursos naturals és viable, la utilització d’energia barata (gasolina, electricitat), la Monarquia, l’Estat espanyol, Europa… Davant d’aquest panorama hem decidit no seguir com a espectadors passius. Si volem fer alguna cosa ja no serveix canviar personatges, decorats o trossos del guió.  Hem de crear una nova funció.  Hem de canviar-ho gairebé tot.

A més a més, la mobilització que s’ha originat amb la reivindicació de la sobirania de Catalunya obre moltes possibilitats. Si veiem que es pot canviar l’estructura d’Estat que tenim, també podem entreveure que és possible canviar el model de societat en què vivim. De fet, la creació de un nou Estat amb les mateixes estructures i funcionament que l’actual ens portaria aviat a patir la mateixa situació de descomposició.

D’altra banda, aquest canvi d’estructures estatals comportarà unes dificultats que son inherents a tot canvi i que s’afegiran a les dificultats pròpies de la crisi global. I si no creem unes xarxes de suport, de reestructuració, no ens en sortirem. Correm el perill d’acabar en lluites contrarevolucionàries.

Per tot això, des del Procés Constituent proposem els fonaments en que s’hauria de basar un nou país i també el procediment per arribar-hi. Aquestes idees estan expressades en el Manifest que van elaborar la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres l’abril del 2013 i que estan basades en la Declaració dels Drets Humans i en la cerca d’un mon més lliure, igualitari, solidari i sostenible.  En aquest manifest es considera que: “L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat. És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.”

Pensem que una gran majoria de la població comparteix aquests fonaments i només falta unir-nos i trobar la manera d’exercir la sobirania popular per construir un nou país.

Durant aquest any, el Procés Constituent ha recollit unes cinquanta mil adhesions al Manifest, s’han creat més d’un centenar d’assemblees locals per tot el territori i una desena d’assemblees sectorials. Aquestes assemblees tenen una dinàmica pròpia segons les seves possibilitats i interessos: participen activament en les mobilitzacions que sorgeixen al territori i en debats i xerrades amb d’altres organitzacions.  A nivell global del Procés Constituent, hi ha una comissió de continguts que està elaborant amb profunditat el model de país que volem crear. Com a resultat d’aquest treball es publicarà un document que serà una proposta de Constitució. Aquesta proposta es portarà a un debat obert a tota la societat.

Procés Constituent de Girona

Què ens diuen els silencis mediàtics?

El paper dels mitjans de comunicació en la construcció de la nostra realitat és innegable.  Però Plató, al mite de la caverna, ja ens parla de diverses percepcions i de diferents realitats: la que s’albira dins un marc delimitat i concret, i la que s’escapa horitzó enllà. Són totes dues igualment vàlides?

Els mitjans de comunicació de masses fan una tria molt particular i reduïda del què ha passat. Per limitacions d’espai, per contratemps d’agenda, per manca de recursos humans…Però  sovint també per determinades pressions en l’ombra que van en la línia, sobretot, sobretot, de reforçar el sistema polític, econòmic i social que més convé a les classes dominants.  Si algú encara pensava que l’agenda del/la periodista ve determinada només per criteris de noticiabilitat com ara la naturalesa objectiva del fet, la seva proximitat al lector o el nombre de persones que afecta -com se’ns deia a la Facultat-, va ben errat.

Perquè, ens interessa com a ciutadania saber quins són els negocis catalans que funcionen a tot drap en algunes dictadures àrabs que vulneren impunement els drets laborals i d’altres drets fonamentals? Volem conèixer a què s’han dedicat alguns dels ministres franquistes que mai no han estat jutjats? Sens dubte. Justament aquests són dos dels temes que, per no haver gaudit d’un espai prou significatiu als mitjans de comunicació, es troben inclosos a l’Anuari dels Silencis Medàtics. Mèdia.Cat. I és que la no-notícia, la no-imatge, el no-reportatge ens parla d’una societat, la nostra, avui tan sobresaturada d’informació que pot acabar patint la síndrome de la desinformació. No estaria  de més preguntar-se també què ens diu la desinformació, quin món ens presenta i què ens oculta darrere l’inesgotable allau de material “comunicable” a tota hora.

Internet, les xarxes socials i l’ús imparable dels mòbils són responsables d’aquesta multiplicació i diversificació dels continguts informatius. Les noves tecnologies de la informació són, també, generadores d’un apassionat debat sobre de quina manera influeixen en la nostra visió del món: democratització versus concentració dels mitjans en poques mans; periodisme ciutadà versus manca de rigor informatiu; llibertat digital versus control a gran escala de les nostres vides … Malauradadament, dins d’aquest garbuix informatiu es fa molt difícil detectar aquelles informacions que haurien d’ocupar la primera plana de l’actualitat informativa i no hi són. A tall d’exemple, la multinacional Repsol, cada any dóna fe dels milionaris beneficis que obté a Llatinoamèrica. No sabem res, o ben poc, de les destrosses mediambientals que aquesta empresa està fent a la selva equatoriana, tal com denuncien des de fa temps ONG com Enginyeria Sense Fronteres. Si la imatge del petroli abocat al Parc Nacional Yasuní, a l’Equador no aconsegueix col·lar-se en l’informatiu, és que no existeix.

I enmig d’aquest excés d’ímputs informatius  de caducitat cada cop més curta, hi trobem dos tipus de persones: les acrítiques, que consumeixen el que li ofereixen els mitjans de comunicació sense qüestionar-se si les fonts són o no fiables ni el per què de tot plegat, i les coneixedores -o que al menys en sospiten- dels entrellats propis dels mitjans de comunicació i dels centres de poder, que saben llegir la intencionalitat que hi ha darrera d’alguna informació esbombada per un gran grup de comunicació. I en aquest últim grup de persones hi trobem les que s’ho qüestionen tot i s’aboquen a una cerca de fonts alternatives, però també les que utilitzen aquest avantatge en el seu propi benefici. Una fractura informativa entre una ciutadania acrítica, seguidora i d’alguna manera captiva de la cultura de l’espectacle que molts mitjans utilitzen amb finalitats comercials (la famosa dictadura de les audiències) i també ideològiques (pa i circ: entreteniment que desmobilitza) i una ciutadania que té a mà les eines i la informació per anar més enllà dels continguts cuinats als mitjans de comunicació de masses.

La censura ja no és la tisorada pròpia dels règims autoritaris. Avui, en les societats democràtiques, la censura pren forma de buit i excés mediàtic, de no-entrevista, de no-crònica, de manca d’antecedents i context per generar confusió, mitges veritats o pures mentides. Creiem que vivint en una societat  “democràtica”  tenim la llibertat d’informació garantida. Però una de les maneres més efectives de censurar un tema incòmode és no donar-li cobertura, silenciar-lo i esborrar-lo de l’agenda dels mitjans de comunicació o pervertir-lo sense el més petit escrúpol.

COMISSIÓ PERIODISME SOLIDARI

 

El tràfic de dones per l’explotació sexual

El tràfic sexual, ja sigui dins o fora de les fronteres nacionals, és una violació dels drets humans fonamentals com el dret a la integritat física, a la igualtat, la dignitat, la salut i la seguretat o el dret de les persones a no ser sotmeses a pràctiques de violència i tortura.

L’actual situació de crisi agreuja la feminització de la pobresa, aprofundeix en la desigualtat de gènere i les condicions de vida de les dones i nenes, constituint un terreny fèrtil pel tràfic de dones i menors per la seva comercialització com a objectes sexuals.

Segons les dades de les Nacions Unides, es calcula que a Europa hi ha més de 140.000 víctimes d’aquest tràfic, que poden arribar a generar uns 3.000 milions de dòlars anuals per als traficants. Un “mercat” d’explotació que a més, segons el mateix informe de l’ONU, té un cicle de rotació de dos anys, la qual cosa fa necessari reclutar cada any milers dones per mantenir el mercat.

Prop de 2 milions de menors són explotats cada any en el negoci mundial del sexe comercial. La majoria de víctimes del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual (el 98%) són dones i nenes.

El Moviment Democràtic de Dones vol fer visible aquesta xacra a la que la societat viu d’esquenes. Volem impulsar la unitat d’acció contra aquesta violació dels drets humans que existeix i augmenta perquè hi ha demanda dels serveis sexuals i interès pels ingressos que aquesta genera.

Catalunya no pot continuar mostrant-se indiferent, vivint d’esquenes a aquesta forma extrema de violència i esclavatge que pateixen tantes i tantes dones, si el que volem és construir una societat de persones iguals que visquin en llibertat.

Per tot això, el Moviment Democràtic de Dones, va iniciar una campanya per donar a conèixer una problemàtica invisible per a gran part de la població, per reivindicar  mesures encaminades a abolir aquesta forma d’esclavatge. Va ser el passat 30 de novembre a la Jonquera on es van congregar unes 100 persones i va finalitzar amb la lectura d’un manifest “contra el tràfic de dones i menors per l’explotació sexual” i el posterior tall simbòlic de la nacional 2. Van ser moltes les organitzacions que es van sumar a l’acció, entre elles “la Xarxa de Lluita pels Drets Socials de Girona” que agrupa  nombroses organitzacions socials, sindicals i polítiques o la Xarxa Dones Girona. També de França  vam comptar amb el recolzament del Front de Gauche o del PCF i d’altres col·lectius feministes del sud de França. Simultàniament, a Ayamonte (Huelva), poble fronterer amb Portugal, les companyes del Movimiento Democrático de Mujeres de España i Portugal, van coordinar la mateixa acció reivindicativa.

Per donar continuïtat a la campanya, el proper 5 d’abril, participarem al Fòrum Social Català oferint un  col·loqui en el que contarem amb la Isabel Burballo, responsable del MDD de Catalunya i l’Enrique Díez, Secretari del Grupo de Hombres por la Igualdad de León, President Estatal de Hombres por la Abolición de la Prostitución i professor de la Universitat de León que actualment desenvolupa la seva tasca docent i investigadora en el camp de l’educació intercultural, el gènere i la política educativa a més de comptar amb nombrosos llibres redactats des de la perspectiva de gènere.

Moviment Democràtic de Dones de Girona